Llops

Hola, sóc el llop. Aquest llop que no us agrada. Que no estimeu.

Estic enfadat, sí. Perquè tothom té allò que jo no tinc. Tots tenen un lloc on anar

quan necessiten ajuda. Alguns d'aquests llocs són inestables, d'altres són forts i

capaços de protegir-te de tot.

Però jo no tinc cap espai.

Al meu espai només soc jo.

No podia continuar així.

Ara entenc que el que necessitava era un lloc on sentir-me segur. On a la nit la por

no pugés pels meus llençols fins a arribar el meu cap, els meus braços, sense que

em repassés totes les parts del cos i no em deixés dormir.

Vaig intentar demanar ajuda.

Ho vaig demanar, de debò que ho vaig demanar.

Vaig arribar a cridar-ho. Però se'm va voler interpretar com a algú enfadat i rebotit

amb el món, una persona perillosa. I no és així. O potser sí? No o sé, però en tot

cas a mi ningú em va ajudar, i per això ara no em trobo bé. I cada vegada el cos em

fa més mal. El pensament del que soc em pesa i no m'agrada gens la idea que teniu

de mi.

Tu, que vas ser el primer a qui et vaig demanar ajuda. Em vas dir que no perquè ja

tenies preocupacions per mantenir en peu el teu espai segur. Vas ser dèbil. No

ajudar-me et va fer dèbil. Vas córrer a demanar ajuda, igual que jo, però a tu et van

rebre amb els braços oberts. Si m'haguessis ajudat, això no hauria passat.

A tu, que sé que et capàs d'estimar i cuidar. Per què a mi no? Et feia por? A ell el vas

rebre i a mi em vas tancar la porta als nassos. Ets un merdes. Tant de bo

entenguessis que és no tenir res i no rebre mai cap ajuda. Però tot i això a la mínima

que no sabies què fer vas anar a demanar ajuda i te la van donar, però jo vaig rebre

un enorme no. Si m'haguessis ajudat, això no hauria passat.

Finalment tu, que em miraves i quasi que te'n en reies de mi. Et veus molt lluny del

que jo visc no? Del que jo soc. Què et penses, que m'ho mereixo? Què m'ho he

buscat?

Com sempre, te'n en vas sortir. A la butxaca tens els que no em van ajudar, perquè

per algun motiu que desconec ells es senten protegits amb tu. Realment els hi

dones res i t'ho quedes tot.

Et quedes amb una fortalesa inqüestionable. Indestructible.

Deixeu-me a mi, el llop que ningú s'ha atrevit a mirar amb uns altres ulls. El llop el

que li heu girat la cara quan us demanava ajuda. El llop que no té res. El llop que

està sol. El llop que no voleu veure. El llop que no existeix.

Ara aquest llop ja és fora. He anat a buscar ajuda a un altre espai. Si em quedo

aquí, moriré. I llavors el culpable de la meva mort també seré jo. Els que coneixeran

la meva història la veuran com la veieu vosaltres. Perquè és així. Els que guanyen

són els que escriuen la història i els altres som els que callem. Callem perquè si

cridem ens feu mal.

Aquesta és una de les mil històries dels llops que no heu ajudat.

Rita Cruanyes Sánchez